Lāarribada del cinema sonor el 1927 amb la pelā¢lĆcula āEl cantor de jazzā, protagonitzada per Al Jonson i dirigida per Alan Crosland, va suposar lāinici dāuna nova era pel cinema. Aquesta Ć©s la sĆntesi de l'argument de la pelĀ·lĆcula: Jakie Ć©s el fill dāun cantor de la sinagoga de la comunitat judia. Enamorat de la mĆŗsica popular, decideix dedicar-se al jazz i desprĆ©s de discutir-se amb el seu pare, es llanƧa a una carrera dāĆØxit pels escenaris de Vodeville, donant lāesquena a la seva tradicional famĆlia.
Feu clic
Durant els anys trenta la mĆŗsica va patir alguns canvis i va passar d'un acompanyament constant a una utilitzaciĆ³ mĆ©s selectiva per remarcar certs moments de la pelĀ·lĆcula. Una caracterĆstica fonamental dels trenta Ć©s que va haver-hi una professionalitzaciĆ³ en la mĆŗsica del cinema amb Erich Korngold i Max Steiner com a mĆ xims exponents.
ā
La mĆŗsica acostumava a posar-se tan sols en aquells trossos en els que quedava justificada per la presĆØncia d'un gramĆ²fon, d'una orquestra o d'una rĆ dio (ja especificats en el guiĆ³).
El so dāaquesta pelā¢lĆcula estĆ gravat utilitzant un dels primers sistemes sonors, el Vitaphone, que usava un disc gravat, cosa que exigia una sincronitzaciĆ³ perfecta entre el que es projectava i el disc.
ā
MĆ©s endavant, amb altres tĆØcniques mĆ©s desenvolupades, sāiniciarĆ el procĆ©s de creaciĆ³ de la banda sonora inclosa en el cel ā¢luloide. AixĆ² permetrĆ seleccionar amb mĆ©s precisiĆ³ quines escenes concretes han de dur mĆŗsica i quant ha de durar.